PREGÓ DE LA LLIBRERIA JÀSSERA

14 de febrer de 2026

Quan florí Mesopotàmia
-bressol de la Humanitat-
entre els rius que desemboquen
allà on avui hi ha Kuwait,
amb l’excés d’aigua del Tigris
els primers agricultors
van domesticar les plantes
i van crear els primers horts.
I nasqué l’enginyeria
buscant mètode efectiu
per travessar sense esforços
la temible aigua del riu.
Era una tasca difícil,
la d’aixecar i vetllar un pont,
i, per controlar els accessos
i repartir-se’n el cost,
van decidir que caldria
posar un peatge i un preu
per cobrar a aquells que passaven
sobre les aigües a peu.
En la llengua babilònica,
l’accadi, aquest tribut
van decidir batejar-lo
amb la paraula “Gix-rum”.

“Gix-rum” és, doncs, el pontatge
que feien pagar a tothom
que creuava un viaducte
d’aquella zona del món.

Amb els segles, i els assiris,
el poder canvià de seu
i en comptes de parlar accadi,
tots parlaven arameu,
i aquell “gix-rum” va alterar-se
i es féu “gis-ra” per tothom
i en comptes de ser el peatge
va passar a designar el pont,
l’arc, la volta, la travessa,
i els elements peculiars
de la construcció creuada
que aguantava els caminants.

L’arameu tingué influència
per tot el Pròxim Orient
i esdevingué llengua franca
en un territori extens
fins al punt que es considera
que va ser la llengua d’ús
de molta gent de Judea,
la que parlava Jesús.
Sobre les llengües semítiques
va tenir tant d’ascendent
que hi ha paraules hebrees
que són calcs de l’arameu.
“Gis-ra”, per exemple, és “géser”,
conserva el significat
i en àrab es torna “djàssar”,
i vol dir sostre embigat.
Com que els àrabs varen viure
durant uns segles aquí,
van deixar-nos algun lèxic
per a enginyers i perits,
i així arribà a casa nostra
una “djàssara” ja a punt
que va empeltar-se del “jacere”
llatí (“reposar al damunt”)
i va donar-nos la jàssera
que ara mateix celebrem,
la biga mestra que aguanta
altres bigues i elements.

Jàssera perquè ja és ara,
que si no fos, fóra en va
de cantar-ne les lloances
tot dient que ja serà.
Tot i que amb la confiança
de saber que el futur neix
del que el present li prepara,
dic “ja serà” perquè “ja és”
i en tant que és té versemblança
que pugui durar un xic més
i que es combinin amb gràcia
el serà i l’ara mateix:
i així el “ja”, potent adverbi,
i el “serà”, un verb amb fe,
s’uneixin en la constància
d’un demà actual i etern

Visca aquesta nostra jàssera!
Que ens sostindrà i ens sosté
perquè llegim en veu alta
sense que se’ns noti gaire
quan canviem d’extrem a extrem.
Ja que es veu que la paraula
també té aquesta accepció:
l’espai per creuar l’escena
que no veu l’espectador,
aquella part del teatre
per on corren els actors,
els tècnics, els de vestuari,
i els músics, maquilladors…
Passareu tots per la jàssera
i hi sereu benvinguts tots.

Repeteixo, doncs, el “Visca!”,
per fer un pregó ben complet
amb els ets i els uts que toca:
“Visca els ets i els uts, Utzet!”

Josep Pedrals